Bona nit¡
Aquest divendres dia 11, als 88 anys, va morir a Auckland el famós alpinista; sir Edmund Hillary, el primer home que va trepitjar el cim més alt de la terra, juntament amb el seu company de cordada Tenzing Norgay, aquest mort l'any 1986 als 71 anys.
Eren d'aquesta mena de gent que portaven fins al final les seves fites personals, per absurdes que siguin, (i és que pujar a muntanyes d'aquesta categoria; on les condicions atmosfèriques són tan canviants i esgarrifosament extremes i en prou feines es pot respirar, ho és molt).
Ho aconsegueixen i es converteixen en herois. Entren per la porta gran a la història, i en positiu, (altres també i entren "a lo grande" però en negatiu) i, a més, viuen molts anys per fer tot allò que fem la resta de mortals, els que hi passarem de puntetes.
Van tenir fills, (fins hi tot algun d'ells va pujar també a l 'Everest) i van ajudar al poble xerpa, que tant estimaven.
Des d'aquell dia, el 29 de maig del 1953 són ja unes quantes les persones que hi han pujat (centenars). De fet avui en dia centenars d'alpinistes s'apleguen cada inici de temporada al camp base d'aquesta mole de roca per enfilar-se pels glassos eterns del cnw occidental, per fregar el cel amb els dits i emportar-se el seu pessic de glòria personal. És a dir que es jugaran la vida i ni tan sols entraran al llibre de la història i si ho fan, serà en minúscula i lletra petita, fins hi tot tenen molts números de formar part de la llista de vides perdudes entre les ventisques de la zona de la mort.
És cert que és millor morir perseguint cegament el teu somni, que morir esclafat a la carretera o rosegat pel càncer de torn entubat en un llit de qualsevol hospital ple com un ou. Però, certament, avui en dia, el pujar a moltes grans muntanyes i sobretot el cim de la terra, pel magnetisme que aquest ofereix per milers d' aventurers moderns avorrits de tot, s'ha convertit en un simple negoci. Vàries empreses quasi es comprometen a pujar els clients al cim per uns quants milers d'euros, oblidant-se que prou feina tenen els guies de pujar-se ells mateixos a aquelles alçades. I és clar passa el que passa. Són ja vàries les tragèdies que cada temporada sacsegen el món de l'alpinisme.
Al final no es més que la mateixa massificació que hi ha a tot arreu, i és que per un grapat de diners, pots anar a qualsevol racó de mon i transformar-te en un aventurer i cometre l'error de pensar-te que a tu no et pot passar allò que els hi passa als altres. Però per cada un que arriba al seu destí, molts d'altres s'hi queden pel camí...
Aquest divendres dia 11, als 88 anys, va morir a Auckland el famós alpinista; sir Edmund Hillary, el primer home que va trepitjar el cim més alt de la terra, juntament amb el seu company de cordada Tenzing Norgay, aquest mort l'any 1986 als 71 anys.
Eren d'aquesta mena de gent que portaven fins al final les seves fites personals, per absurdes que siguin, (i és que pujar a muntanyes d'aquesta categoria; on les condicions atmosfèriques són tan canviants i esgarrifosament extremes i en prou feines es pot respirar, ho és molt).
Ho aconsegueixen i es converteixen en herois. Entren per la porta gran a la història, i en positiu, (altres també i entren "a lo grande" però en negatiu) i, a més, viuen molts anys per fer tot allò que fem la resta de mortals, els que hi passarem de puntetes.
Van tenir fills, (fins hi tot algun d'ells va pujar també a l 'Everest) i van ajudar al poble xerpa, que tant estimaven.
Des d'aquell dia, el 29 de maig del 1953 són ja unes quantes les persones que hi han pujat (centenars). De fet avui en dia centenars d'alpinistes s'apleguen cada inici de temporada al camp base d'aquesta mole de roca per enfilar-se pels glassos eterns del cnw occidental, per fregar el cel amb els dits i emportar-se el seu pessic de glòria personal. És a dir que es jugaran la vida i ni tan sols entraran al llibre de la història i si ho fan, serà en minúscula i lletra petita, fins hi tot tenen molts números de formar part de la llista de vides perdudes entre les ventisques de la zona de la mort.
És cert que és millor morir perseguint cegament el teu somni, que morir esclafat a la carretera o rosegat pel càncer de torn entubat en un llit de qualsevol hospital ple com un ou. Però, certament, avui en dia, el pujar a moltes grans muntanyes i sobretot el cim de la terra, pel magnetisme que aquest ofereix per milers d' aventurers moderns avorrits de tot, s'ha convertit en un simple negoci. Vàries empreses quasi es comprometen a pujar els clients al cim per uns quants milers d'euros, oblidant-se que prou feina tenen els guies de pujar-se ells mateixos a aquelles alçades. I és clar passa el que passa. Són ja vàries les tragèdies que cada temporada sacsegen el món de l'alpinisme.
Al final no es més que la mateixa massificació que hi ha a tot arreu, i és que per un grapat de diners, pots anar a qualsevol racó de mon i transformar-te en un aventurer i cometre l'error de pensar-te que a tu no et pot passar allò que els hi passa als altres. Però per cada un que arriba al seu destí, molts d'altres s'hi queden pel camí...
No hay comentarios:
Publicar un comentario