Avui he escoltat a la radio una noticia un xic inquietant; resulta ser que un tant percent bastant elevat d'adolecents, estan molt engoixats, fins el punt de pensar seriosament en el suicidi. I el motiu era d'allò més curiós, resulta que tenien grans a la cara, doncs sí, l'enomenada "agné juvenil" els hi suposava tal trasbals que no volien seguir vivint aquell infern personal.
Llavors tot sol al cotxe m'he fet un fart de riure, després d'uns instants m'he adonat de la tristor de la noticia, no era cap vegenada, no era un ximple que es tira pel balcò perquè s'ha trastocat. Era tota una colla de nens tant engoixats per l'imatge física, que per a ells era el més important, fins el punt que la resta de coses eren irrellevants. Llavors he pensat fins a quin limit s'ha portat la mimamenta infantil, la sobreprotecció, i la tonteria extrema.
El nois ja no saben distingir el que és important i el que no, per a ells l'ùnic important és la gresca i la xerinola, el quedar be davan dels altres i ser acceptats en el cercle de colegues d'oci. I és que aixó va lligat als valors que els adults els hi trasmenten, el triunfar a la vida s'ha convertit en guanyar diners i passar-s'ho be, drogues, sexe i luxe, ja siguin cotxes o tecnologia punta.
En fi seria bo que algú espliqués a aquests nois que això de "l'agné" no és tant important i que amés passa amb el temps.
Fins aviat.
