La guerra de l'aigua

Bona nit.

Ja tenim aquí una batalla per l'aigua, no encara no és la guerra, però tot arribarà.

Ja fa dies que ens diuen que l'àrea metropolitana està assedegada. A tothom li preocupa ara que més de quatre milions de persones només tinguin al seu abast el 20% de l'aigua que cabria als pantans de la conca del Ter i del Llobregat si fóssin plens. De sobte em ve al cap que a cap d'aquests milions de persones els hi ha importat el més mínim que a comarques com l'Anoia ja faci més de dos anys que molts pobles s'abasteixen de cubes per tenir aigua potable. La majoria d'aquestes persones ni tan sols ho saben, ja que ni als polítics ni a la prensa tampoc no els hi ha importat el més mínim. De fet tota la conca d'Òdena amb una població creixent de més de 60.000 persones s'abasteix de les aigues subterrànies de l'agüifer de Carme/Capellades. Tenint en compte que a la comarca de l'Anoia portem un dèficit hídric durant els ultims 3 anys de menys del 40 % i que cada any treiem més aigua d'aquest hiper explotat aquifer, no s'ha de ser gaire intel·ligent per entende que estem molt aprop, també aquí, del colapse.

I em pregunto si també la generalitat posarà tant d'interés per suministrar aigua en totes aquestes zones, com el que posa per apagar la set de la capital i tots els seus milions de votants.

Aquí mentres discuteixen, ja hem perdut la collita de cereal i ja veurem la d'ametlles i oliveres.

Fins aviat.

Euskal Herria 2008

Bona nit.

Aquets dies de setmana santa, hem anat tota la família de viatge al País Basc, feia temps que no anavem de viatge i no haviem anat mai a quest país. Juntament amb uns amics varem llogar una casa en un tipic paisatge rural basc; una vall amb un escampall de "caserios", camps de verda i tendra herba amb els tipics bens i cavalls pasturant amb total felicitat, i per sobre uns turons sembrats de pins de plantació i fagedes autòctones.

Certament el paisarge d'aquest país és molt bonic, sobretot pels que estem acostumants al paisatge de secà de l'alta Anoia, I més aquest any, que a dia d'avui els sembrats ja estan sucumbint al jou de la sequera. (Quina emveija que foten, tot vert).

La costa també hem va sorprendre positivament, molts quilometres de costa encara verges, les ones trenquen contra els espectaculars penyasegats, sense urvanitzar.

Les masies no cauen abandonades, molt al contrari les cuiden i és contrueix les noves de manera tradicional.

També van tenir el xoc de l'inmigració del anys 60 i 70 i es varen construir ciutats noves vora les zones més industrials, on podem trovar algunes viles d'alló més fastigosses, com Eibar o Ermua, posiblement les poblacions més lletges que mai he vist.

Varem descubrir que també el TGV ha de passar per allà i que molta gent no hi està d'acort.

No varem visitar cap de les tres capitats, només poblacions, i una cosa va quedar clara, Aqui espanya queda molt lluny, s'han cregut aixó del nacionalisme basc; evidentment aquí no hi ha cap bandera espanyola i a la majoria d'ajuntamnets oneja la pancarta de l'acostament dels presos a Euskadi "Euskal pesoak, orain, euskal herrira" i també la de "Guk indepentzia" al costat sempre de l'icurrinya.

Ara be, també em va passar pel cap que aquí hi ha gent que ha de portar escorta perque perilla la seva vida, ells també son nacionalistes, però son nacionalistes espanyols i això ara com ara no esta "ben vist" en aquest país.

Fins aviat.